dilluns, 21 de desembre del 2015

UN PAS ENRERE



UN PAS ENRERE

 


L’article 88 del Codi Penal, ens anava molt bé. Des de fa uns mesos en l’han suprimit.

 

 

Qualsevol condemna per un delicte lleu, un delicte amb una pena curta, fins a un any de presó ( i excepcionalment a penes de dos anys), es podien substituir per complir treballs en benefici de la comunitat.

 


Què deia l’article 88?:


“1. Los jueces o tribunales podrán sustituir, previa audiencia de las partes, en la misma sentencia, o posteriormente en auto motivado, antes de dar inicio a su ejecución, las penas de prisión que no excedan de un año por multa o por trabajos en beneficio de la comunidad, y en los casos de penas de prisión que no excedan de seis meses, también por localización permanente, aunque la Ley no prevea estas penas para el delito de que se trate, cuando las circunstancias personales del reo, la naturaleza del hecho, su conducta y, en particular, el esfuerzo para reparar el daño causado así lo aconsejen, siempre que no se trate de reos habituales, sustituyéndose cada día de prisión por dos cuotas de multa o por una jornada de trabajo o por un día de localización permanente. En estos casos el Juez o Tribunal podrá además imponer al penado la observancia de una o varias obligaciones o deberes previstos en el artículo 83 de este Código, de no haberse establecido como penas en la sentencia, por tiempo que no podrá exceder de la duración de la pena sustituida.

Excepcionalmente, podrán los jueces o tribunales sustituir por multa o por multa y trabajos en beneficio de la comunidad, las penas de prisión que no excedan de dos años a los reos no habituales, cuando de las circunstancias del hecho y del culpable se infiera que el cumplimiento de aquéllas habría de frustrar sus fines de prevención y reinserción social. En estos casos, la sustitución se llevará a cabo con los mismos requisitos y en los mismos términos y módulos de conversión establecidos en el párrafo anterior para la pena de multa.


Aquesta substitució, a efectes pràctics permetia, al meu judici, una major conscienciació del penat respecte de l’il.lícit que havia comès i pel qual havia estat condemnat. Podia tornar, en forma de treballs en benefici de la comunitat (coneguts com TBC), aquell mal, aquelles despeses i aquell temps que, amb la seva acció, havia pres a la societat. Era un instrument molt vàlid per la “reinserció”, un instrument modern.


Un instrument que, a la pràctica, va portar al col.lapse dels TBC.   Massa penats, i pocs treballs, un exemple més de la precipitació o improvisació legislativa o, potser, la desídia administrativa.


Les penes de TBC són un molt bon instrument, molt més efectiu que suspendre la pena, que a la pràctica vol dir no complir-la mentre ”et portis be”, que molts cops fa que el condemnat no sigui conscient de la pena imposada ni l’abats de la seva acció castigada.


Així mateix, també es preveia per les persones condemnades per violència de gènere, una derivació molt més efectiva que la presó suspesa, sense compliment.


El condemnat sortia del jutjat amb una sentència que el condemnat a presó, però que la podia substituir per realització de TBC, per un període de dos dies per cada dia de presó.


A la pràctica es quedava a casa esperant una trucada per anar a veure l’equip encarregat de l’execució de la pena i l’assignació dels treballs. Molts cops mai arribava i la pena acabava prescrivint. 


Llavors, ni pena de presó, ni presó suspesa, ni TBC ni res. La sentència es convertia en una condemna per emmarcar, però que per cap costat s’havia complert.


La solució adoptada, amb tanta demanda de TBC, doncs, eliminar l’article 88. La pena de TBC ha quedat com a pena pròpia d’alguns delictes, però s’ha eliminat la possibilitat de vincular-hi condemnes per delictes que no els preveuen.


Els TBC són un sistema efectiu de reinserció, de devolució del mal realitzat, i una eina de conscienciació pel condemnat. Treure aquesta possibilitat i deixar-ho tot, ara, en la suspensió de la pena, ens porta a no ser conscients de la pena imposada. Estarà suspesa, no es compleix i un cop passat el termini ja està. El condemnat no ha fet res per retornar el mal fet a la societat.


He de concloure que la supressió de l’article 88 ha estat un error, i que la solució hagués estat dotar millor els TBC, establir nous programes i facilitar que aquesta eina no fos residual, sinó bàsica en les penes curtes i lleus com a les que s’aplicava. 


Vigent des de 1995, però aplicats de forma generalitzada amb l’entrada en vigor del nou article 88,  l’1 d’octubre de 2004, ha tingut temps suficient per fer-la una eina eficient i reinsertadora de veritat.  
El cert és que moltes penes prescrivien per no poder realitzar els TBC. Per això ha d’existir la planificació, preveure els TBC abans de posar-los a la llei, i tenir tots els instruments Preparats per la seva eficàcia i realització. Com sempre, es va fer al revés i ara ens ha desaparegut.


És una llàstima, però bé, haurem d’aplicar el que ens queda. S’abandona el camí que segueixen la majoria de països europeus, i tornem a un sistema més autoritari i retributiu.


Ara haurem d’anar només a la suspensió de la pena de presó on, un cop concedida, perdem totalment el fil de la condemna.




divendres, 27 de novembre del 2015

ELS QUATRE DESCONEGUTS



A CIMS JURÍDICS també estem al costat de les víctimes. Aquí teniu la crònica d’una declaració. A la sala, víctima, i amb ella el seu advocat, l’advocat defensor, el fiscal i el jutge.


ELS QUATRE DESCONEGUTS


Finalitzada la declaració totes les parts sortim de la sala. La víctima plorant, aquell plor que encara no saps si és real, fingit, producte dels nervis o de la descàrrega de tensió, després d’haver explicat a quatre desconeguts les intimitats i sordideses de la relació amb aquell home, que li veia totes les virtuds fa uns anys i ara és l’enemic més perillós. El més clar exemple d’un mitjó girat.

Tots sortim satisfets de la feina feta, hem actuat amb professionalitat i correcció, cadascú ha fet el seu paper i la seva funció i tots sortim convençuts que hem estat els més correctes.

Sensacions com les d’avui n’hi ha poques. Molts són els dies que surts pensant que t’estan enganyant, que et volen fer combregar amb rodes de molí. Ja durant la declaració, l’expressió de la cara de les persones que intervenim,  delata qui es creu el que sent.

Avui ha esta un relat coherent, sincer, sense afegits morbosos ni comentaris subjectius. La víctima ha estat clara i justa en la seva declaració, no ha volgut fer més sang de la que ja hi havia, i no ha guarnit la seva explicació amb detalls superflus, ni exabruptes ni plors desconsolats i exagerats.

Quan ha acabat ha esclatat, de forma íntima, com ha viscut aquest temps la seva pena, amb un plor contingut però que es desvetllava sincer, un plor que mostrava que, després de setze anys, ha tret tot allò que ha callat, amagat i aguantat i, que en el seu moment, va minimitzar. Avui ho ha tret i ha començat l’oblit.

Sí, davant de quatre desconeguts, que feia deu minuts que se li havien presentat, quatre desconeguts a qui ha posat el seu futur a les seves mans.

Ara en som responsables, ara hem de posar-hi remei i donar sortida a aquests setze anys, sense perjudicar ni beneficiar, en la justa mesura, perquè la vida es pugui reprendre amb rapidesa i normalitat, perquè els anys anteriors no es vegin com una pèrdua i els futurs que vindrà, siguin una nova oportunitat.

Avui ens han tornat a posar una vida i un futur a les nostres mans, estiguem a l’alçada i no defraudem a qui espera de nosaltres la solució al problema que ella mateixa no ha pogut trobar.

Tan de bo no calgués.
 

dijous, 19 de novembre del 2015

Un cas singular. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya avala les actes d’inspecció



El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha avalat les actes d’inspecció de l’Agència Tributària que obligava a un matrimoni a tributar les seves activitats en règim de comunitat de béns, quan l’activitat desenvolupada estava lligada a unes llicències que no es poden concedir més que a persones físiques.



En efecte, cada cònjuge disposava d’un títol administratiu habilitant per la prestació dels serveis de transport públic per carretera, i exercien la seva activitat en ús de les seves llicències. Tributaven per estimació objectiva. 


La normativa, en concret el Decret 1211/1990 de 28 de setembre, al seu article 42.1 a) estableix: 


Para el otorgamiento de los títulos administrativos habilitantes para la prestación de los servicios de transporte público por carretera, o para la realización de las actividades auxiliares y complementarias del mismo, será necesario cumplir los siguientes requisitos:

 

a)      Ser persona física, no pudiendo otorgarse los títulos de forma conjunta a más de una persona ni a comunidades de bienes, o bien persona jurídica, debiendo revestir en ese caso la forma de sociedad mercantil, sociedad anónima laboral o cooperativa de trabajo asociado.


De forma expresa es reconeix la prohibició d’atorgar aquests títols a comunitats de béns.

Així doncs, l’esmentat matrimoni estava donat d’alta com a autònoms, exercia, tributava i pagava els seus impostos cadascú per la seva banda i en virtud del títol del que era titular cadascú.


L’Agència Tributària va realitzar activitat inspectora, i va concloure que el matrimoni no tributava correctament, i que ho havia de fer com una Comunitat de Béns. Es van girar les liquidacions complementàries, amb les seves respectives sancions.


L’Agència Tributària basa la seva tesi en una confusió de patrimonis, el mateix domicili de l’activitat, ús i facturació dels elements de transports de forma indistinta per ambdós cònjuges, mateixos comptes corrents de titularitat conjunta, un únic suministrador de carburant, i les manifestacions de treballadors els quals no van saber  explicar quin dels dos els havia contractat.


El Tribunal Superior de Justícia entén que, tot i que els títols de transport no es atorgar a una comunitat de béns, el matrimoni actuava com a tal i per tant havia de tributar com una comunitat de béns.


Conclou, el Tribunal, que la prohibició de l’article 42.1 a) del RD 1211/1990 no impedeix que la Inspecció Tributària constitueixi una comunitat de béns als sols efectes d’imputar de forma conjunta les rendes obtingudes pels cònjuges.

Diu el Tribunal, que si no fos així, s’ampararia poder eludir la norma fiscal a través d’una norma sectorial.


El Tribunal, doncs, ampara la constitució d’ofici d’una comunitat de béns a l’objecte de poder fer tributar els obligats, segons els seus criteris, basats en l’actuació dels cònjuges com a comunitat de béns, tot i que per l’activitat que desenvolupaven NO podien constituir-la.


D’aquesta manera es tanca el cercle, i la parella no s’escapa d’haver de tributar segons els criteris de l’Agència Tributària.




I aquí ve la contradicció i els dubtes que m’assalten:



1.      Segons l’Agència Tributària havien de tributar com una comunitat de béns, però els títols que habiliten la seva activitat no poden otorgar-se a una comunitat de béns, i per tant, si constituïen una comunitat de béns per tributar com a tal, perdien els títols que els habilitaven per treballar.



2.      Si tributen com a autònoms, empresaris individuals, ho fan incorrectament, perquè actuaven de fet com a comunitat de béns, que no podien constituir per l’activitat que desenvolupaven.



3.      Llavors, com podien cumplir amb les seves obligacions tributàries si no es podien constituir en una comunitat de béns per realitzar aquella activitat? Havien de constituir una comunitat de béns fictícia, per tributar en ella d’acord amb el criteri de l’Agència Tributària?



4.      I finalment, com podien haver evitat l’inspecció i la sanció corresponent?



Abans de res, consultem a l’Agència Tributària, i obtinguem resposta per escrit, ara bé, si estem en el convenciment que ho fem de forma correcta i seguint el sentit comú, i que no cal consultar. Quina seguretat jurídica tenim?