diumenge, 14 d’octubre de 2018


LA DECLARACIÓ DE CONCURS DE PERSONA FÍSICA I EL DEURE D’ALIMENTS


Davant l’increment d’expedients tramitats a l’empara de l’anomenada “Segona oportunitat”, hi ha un aspecte que cal tenir en compte a l’hora d’iniciar aquests expedients, com son les pensions d’aliments a càrrec del deutor, fixades en sentència judicial anterior a la declaració de concurs.


La regulació de les pensions d’aliments a càrrec d’una persona física en concurs de creditors, es regulen a l’article 47.2 de la Llei Concursal:


 “la obligación de prestar alimentos impuestos al concursado por resolución judicial dictada con anterioridad a la declaración de concurso se satisfará con cargo a la masa activa en la cuantía fijada por el Juez de concurso, teniendo en cuanto al exceso la consideración de crédito concursal ordinario”.

 També el mateix  article 84.2.4º de la mateixa Llei Concursal, que disposa que “tendrán también esta consideración los créditos de este tipo devengados con posterioridad a la declaración del concurso cuando tengan su origen en una resolución judicial dictada con anterioridad”


En aquests articles hi podem incloure, aquelles prestacions d’aliments degudes als fills del concursat, recollides en una sentència de separació o divorci.
D’acord amb la redacció d’aquestes normes, el Jutge del concurs (en persones físiques) que normalment es un Jutjat de Primera Instancia, és competent per delimitar quin import de la pensió d’aliments fixada pel Jutjat Civil o de Família, té la consideració de crèdit contra la massa, per entendre’ns, quin ha de ser l’import mensual a pagar en concepte de pensió d’aliments als fills, durant la tramitació del concurs.
La part de la pensió que no es pagarà durant la tramitació del concurs, passarà a estar classificada com a crèdit ordinari.

       Si una pensió d’aliments fixada pel Jutjat de Família ho va ser per un import de 500,00€ mensuals, el jutge del concurs port determinar, en atenció a la situació concursal i la situació patrimonial i econòmica del concursat que s’han d’abonar 350,00€ mensual i la resta, 150,00€ passarien a ser considerats crèdit ordinari, a satisfer en fase de liquidació dels béns del deutor i en la mateixa categoria que els deutes amb d’altres creditors.

La finalitat del concurs de creditors d’una persona física, es satisfer el màxim possible els crèdits que ostenta i obtenir, un cop acomplerts els requisits de la Llei Concursal, l’exoneració dels crèdits no pagat, el que es coneix com a Benefici d’Exoneració del Passiu Insatisfet.

La norma que ho contempla, l’article 178bis 5 de la Llei Concursal, estableix que no poden quedar exonerats els crèdits ordinaris i subordinats pendents un cop liquidat el patrimoni del deutor derivats d’aliments i, per tant, no quedaríem exonerats els crèdits per aliments, en l’import que no es cobreix amb la quantia fixada pel Jutge del concurs i s’haurien de pagar.

5. El beneficio de la exoneración del pasivo insatisfecho concedido a los deudores previstos en el número 5º del apartado 3 se extenderá a la parte insatisfecha de los siguientes créditos:
1º Los créditos ordinarios y subordinados pendientes a la fecha de conclusión del concurso, aunque no hubieran sido comunicados, y exceptuando los créditos de derecho público y por alimentos.

Llavors, d’acord amb l’article 178 bis 6 de la Llei Concursal, s’hauran de pagar en un termini de cinc anys:

6. Las deudas que no queden exoneradas conforme a lo dispuesto en el apartado anterior, deberán ser satisfechas por el concursado dentro de los cinco años siguientes a la conclusión del concurso, salvo que tuvieran un vencimiento posterior. Durante los cinco años siguientes a la conclusión del concurso las deudas pendientes no podrán devengar interés.
A tal efecto, el deudor deberá presentar una propuesta de plan de pagos que, oídas las partes por plazo de 10 días, será aprobado por el juez en los términos en que hubiera sido presentado o con las modificaciones que estime oportunas.

Una verdadera modificació de mesures exprés. Es recomanable que, un cop arribats al punt en que el Jutge del concurs fixa una pensió d’aliments diferent a la que es va establir per sentència de separació o divorci, s’insti, simultàniament amb el concurs, un incident de modificació de mesures per tal d’adequar i fixar la pensió d’aliments que, un cop finalitzat el concurs haurà de regir, d’acord amb la situació patrimonial de deutor.

Es més, si es fixa aquesta pensió mentre es tramita el concurs, l’import que es fixi, passarà a ser un crèdit contra la massa, i no podrà ésser ja modificat pel jutge del concurs, ates que els aliments fixats en sentència posterior a la declaració de concurs, tindran la consideració de crèdits contra la massa en tota la seva extensió.


dimecres, 22 de juny de 2016

INSPECCIONS TRIBUTÀRIES QUE PODEN ARRUINAR-TE

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha avalat les actes d’inspecció de l’Agència Tributària que obligava a un matrimoni a tributar les seves activitats en règim de comunitat de béns, quan l’activitat desenvolupada estava lligada a unes llicències que no es poden concedir més que a persones físiques.
En efecte, cada cònjuge disposava d’un títol administratiu habilitant per la prestació dels serveis de transport públic per carretera, i exercien la seva activitat en ús de les seves llicències. Tributaven per estimació objectiva.
La normativa, en concret el Decret 1211/1990 de 28 de setembre, al seu article 42.1 a) estableix:
Para el otorgamiento de los títulos administrativos habilitantes para la prestación de los servicios de transporte público por carretera, o para la realización de las actividades auxiliares y complementarias del mismo, será necesario cumplir los siguientes requisitos:
a) Ser persona física, no pudiendo otorgarse los títulos de forma conjunta a más de una persona ni a comunidades de bienes, o bien persona jurídica, debiendo revestir en ese caso la forma de sociedad mercantil, sociedad anónima laboral o cooperativa de trabajo asociado.
De forma expressa es reconeix la prohibició d’atorgar aquests títols a comunitats de béns.
Així doncs, l’esmentat matrimoni estava donat d’alta com a autònoms, exercia, tributava i pagava els seus impostos cadascú per la seva banda i en virtud del títol del que era titular cadascú.
L’Agència Tributària va realitzar activitat inspectora, i va concloure que el matrimoni no tributava correctament, i que ho havia de fer com una Comunitat de Béns. Es van girar les liquidacions complementàries, amb les seves respectives sancions.
L’Agència Tributària basa la seva tesi en una confusió de patrimonis, el mateix domicili de l’activitat, ús i facturació dels elements de transports de forma indistinta per ambdós cònjuges, mateixos comptes corrents de titularitat conjunta, un únic suministrador de carburant, i les manifestacions de treballadors els quals no van saber explicar quin dels dos els havia contractat.
El Tribunal Superior de Justícia entén que, tot i que els títols de transport no es atorgar a una comunitat de béns, el matrimoni actuava com a tal i per tant havia de tributar com una comunitat de béns.
Conclou, el Tribunal, que la prohibició de l’article 42.1 a) del RD 1211/1990 no impedeix que la Inspecció Tributària constitueixi una comunitat de béns als sols efectes d’imputar de forma conjunta les rendes obtingudes pels cònjuges.
Diu el Tribunal, que si no fos així, s’ampararia poder eludir la norma fiscal a través d’una norma sectorial.
El Tribunal, doncs, ampara la constitució d’ofici d’una comunitat de béns a l’objecte de poder fer tributar els obligats, segons els seus criteris, basats en l’actuació dels cònjuges com a comunitat de béns, tot i que per l’activitat que desenvolupaven NO podien constituir-la.
D’aquesta manera es tanca el cercle, i la parella no s’escapa d’haver de tributar segons els criteris de l’Agència Tributària.
I aquí ve la contradicció i els dubtes que m’assalten:
1. Segons l’Agència Tributària havien de tributar com una comunitat de béns, però els títols que habiliten la seva activitat no poden otorgar-se a una comunitat de béns, i per tant, si constituïen una comunitat de béns per tributar com a tal, perdien els títols que els habilitaven per treballar.
2. Si tributen com a autònoms, empresaris individuals, ho fan incorrectament, perquè actuaven de fet com a comunitat de béns, que no podien constituir per l’activitat que desenvolupaven.
3. Llavors, com podien cumplir amb les seves obligacions tributàries si no es podien constituir en una comunitat de béns per realitzar aquella activitat? Havien de constituir una comunitat de béns fictícia, per tributar en ella d’acord amb el criteri de l’Agència Tributària?
4. I finalment, com podien haver evitat l’inspecció i la sanció corresponent?
Abans de res, consultem a l’Agència Tributària, i obtinguem resposta per escrit, ara bé, si estem en el convenciment que ho fem de forma correcta i seguint el sentit comú, i que no cal consultar. Quina seguretat jurídica tenim?
Visteu la web cimsjuridics.cat
Salutacions

divendres, 25 de març de 2016

REEMBARGAR UN SOU EMBARGAT


He vist molt poques aplicacions de l’article 610.1 i el 2n paràgraf de l’apartat 2 de la Llei d’Enjudiciament Civil.

Que diu?
 Los bienes o derechos embargados podrán ser reembargados y el reembargo otorgará al reembargante el derecho a percibir el producto de lo que se obtenga de la realización de los bienes reembargados, una vez satisfechos los derechos de los ejecutantes a cuya instancia se hubiesen decretado embargos anteriores o, sin necesidad de esta satisfacción previa, en el caso del párrafo segundo del apartado siguiente.
(...)
Sin embargo, el reembargante podrá solicitar la realización forzosa de los bienes reembargados, sin necesidad de alzamiento del embargo o embargos anteriores, cuando los derechos de los embargantes anteriores no hayan de verse afectados por aquella realización.
Se’m planteja el dubte de poder obtenir l’ embargament del sou d’una persona que ja el té embargat per un procediment anterior.

Moltes vegades anem a embargar el sou d’un executat (quina paraula més cruel) i ens trobem que ja el té embargat per un altre jutjat, i llavors el que ens queda es esperar a que s’acabi el primer embargament i despès començar amb el nou.

Posem per cas que tenim un deutor que cobra 1.500,00€ nets al mes.

Aplicant-li l’escala de l’article 607 LEC, l’embargament seria el següent:

El salari mínim interprofessional pel 2016 es de 655,20€.
El seu sou dividit per trams de SMI seria:

1.      655,20€ Primer salari mínim inembargable
2.      655,20€ segon salari mínim, embargable el 30%
3.      189,60€ tercer tram, embargable el 50%

Els primers 655,20€ serien inembargables.

El segon tram de 655,20€ s’en podria embargar el 30%, per tant 196,56€ i del tercer tram ( o sigui dels 189,60€) el 50%, per tant 94,80€.

Així del sou de 1.500,00€, tindria un embargament de 291,36€, i li quedaria un sou net de 1.208,64€

El que es planteja es, reembargar, en aplicació de l’article 610.1 i 2n paràgraf del punt 2n, aquest sou net que li queda, perquè encara està per sobre del SMI i, en teoria, es embargable.

Si apliquem altre cop l’escala del 607 ens trobem que el desglòs seria:

655,20€, nou salari mínim inembargable
553,44€, part embargable

Sobre els 553,44 correspondria embarga el 30%, o sigui 166,03€, que es correspondrien al segon embargament.

Quin sou net li quedaria ara?

Doncs 1.042,68€


I sobre aquest import que encara esta per sobre el SMI, també es podria reembargar?
Aquest deutor, amb un sou de 1.500,00€ al mes, cobraria cada mes 1.042,68€, una merma del seu salari que, crec, vulneraria l’esperit de l’article 607 LEC, i trencaria les perspectives mensuals del deutor, ja que aplicant reembargaments, es podria veure privat del seu sou, excepte l’import corresponent a l’SMI.



Que diu la jurisprudència i els Tribunals sobre aquests aspectes?

Consideraba entonces el Tribunal, y repetimos ahora, que la tesis sostenida por la parte apelante, idéntica por lo demás a la mantenida por el ejecutado también aquí apelante, supone una limitación contraria al principio de la par conditio creditorum y carece de apoyo legal, por cuanto el artículo 610 LEC prevé de forma expresa la práctica de reembargo de bienes o derechos ya embargados. Sobre tal razonamiento, decía la Sala, que la suma retenida con motivo de un primer embargo sí tiene que ser deducida del salario para conocer cual es la parte del mismo que puede ser objeto de reembargos posteriores, y de esta parte del sueldo, en cuanto exceda del salario mínimo interprofesional vigente, puede aplicarse nuevamente la escala legal del artículo 607.2 LEC, lo que no resulta prohibido por la Ley y permite satisfacer los derechos de los acreedores con debido respeto de las garantías establecidas a favor del deudor. Por otra parte -añadimos ahora-, en el citado artículo 610 no se prevé excepción alguna a la admisibilidad de reembargos, de modo que debe entenderse que la procedencia de reembargos alcanza también a los salarios, sueldos pensiones y demás retribuciones a que se refiere el artículo 607 LEC, en tanto dichos reembargos respeten la escala proporcional establecida en este último precepto, siendo que por lo demás, el repetido artículo 610, en el párrafo segundo de su número 2, prevé expresamente que el reembargante pueda solicitar la realización forzosa de los bienes reembargados, sin necesidad de alzamiento del embargo o embargos anteriores, cuando los derechos de los embargantes anteriores no hayan de verse afectados por aquella realización, lo que acontece en el presente caso toda vez que la retención, y por tanto la realización del crédito, de la ejecutante anterior permanece intacta e invariada.

 El art. 607, trasunto del 1451 de la LEC de 1881, después de la regla general de su numero 1 según la cual "es inembargable el salario, sueldo, pensión o retribución que no exceda de la cuantía señalada para elsalario mínimo interprofesional", en su numero 2, y en relación con los salarios, sueldos, jornales, retribuciones o pensiones que sean superiores a ese mínimo infranqueable, establece a su vez un limite representado por la escala que señalan sus apartados siguientes, limite que, como excepción, puede incluso reducirse, según el numero 4 del mismo precepto, entre un 10 y un 15 % en atención a las cargas familiares, y que dados los términos imperativos del precepto - "se embargarán conforme a estas reglas" - no tolera interpretación.
El art. 610 si bien autoriza el reembargo de los bienes ya embargados y por tanto de la parte embargable del sueldo y emolumentos, dice que "el reembargo otorgará al reembargante el derecho a percibir el producto que se obtenga de la realización de los bienes embargados, una vez satisfechos los derechos del ejecutante a cuya instancia se hubieren decretado embargos anteriores.."
El juego combinado de estos dos preceptos permite extraer solo una conclusión: una vez embargada la parte del sueldo que autoriza el art. 607, el resto resulta inembargable y los acreedores posteriores podrán, si, reembargar el sueldo, pero solo les será dado percibir el importe de su crédito una vez satisfecha la deuda primera.
Cierto que, a primera vista, resulta un tanto paradójico que un deudor al que le restan de su sueldo cantidades superiores al mínimo que exige la subsistencia, pueda seguir disfrutando de ella en tanto otro de sus acreedores no pueda cobrar, pero como dice el auto de la AP de Salamanca de 6 abril 2000, "el criterio teológico lleva a entender que la escala del art. 1451 (hoy 607) responde al mantenimiento de un estándar de subsistencia, que tiene un umbral mínimo en el salario mínimo, pero con umbrales mas elevados para quien tiene ingresos mayores y por ello ha creado mayores necesidades". Y en todo caso el hecho en absoluto resulta escandaloso ya que la retribución resulta sustancialmente disminuida y lo que resta solo permite una subsistencia mínimamente digna.
En la actualidad pueden darse dos embargos sobre el mismo sueldo, siempre que el primero no haya consumido los porcentajes de la escala del artículo 607, pero sí el primer embargante ha consumido los porcentajes de la escala, no es posible un segundo embargo ya que el primer acreedor tendrá derecho a agotar el patrimonio del deudor antes que ese segundo acreedor. En suma, no cabe practicar retenciones por diferentes acreedores hasta el primer salario mínimo interprofesional, fijando éste como único límite inembargable. 

La igualdad de trato a los deudores que suele alegarse para desvirtuar esta postura– la ley no ampara esa pretendida igualdad como principio del procedimiento- cede ante la obligación de los órganos judiciales de atender a las prioridades temporales o las preferencias materiales de los créditos sujetos a tutela o, dicho de otra forma, la tesis contraria quiebra la prioridad temporal del embargo, por cuanto el primer acreedor debería tener el derecho a agotar la percepción del ejecutado hasta el límite del primer salario interprofesional, lo que la ley no cobija y que, además y paradójicamente, hace de peor condición al primer ejecutante, que quedaría sujeto al tope legal del artículo 607.2.1º LEC, mientras los posteriores no deberían respetar límite alguno. En este extremo insiste elAuto AP CASTELLÓN DE LA PLANA, Sección 3ª, de 18 de julio de 2.008 (ROJ AAP CS 594/2008) cuando dispone que sólo cuando el acreedor principal ve satisfecho su derecho, cabe pensar que el acreedor que es de peor rango pueda hacer efectivo el suyo, sin que lo embargado pueda ser destinado a otro fin que el de ver satisfecho el crédito principal o primero. No cabe que quien embarga con posterioridad pueda hacer efectivo materialmente su crédito al mismo tiempo que el acreedor primero, pues éste tiene derecho a agotar el patrimonio del deudor antes de que el acreedor de peor derecho haga efectivo su derecho. A ese primer argumento se sumarían los siguientes: 

a) el artículo 607 LEC recoge dos clases de inembargabilidad: la absoluta del primer apartado y las relativas del segundo, siendo así que lo que la ley permite es la traba de partes proporcionales de las cuantías que excedan del primer salario interprofesional, quedando a salvo en todo caso éste En ese sentido el Auto AP MADRID, Sección 9ª, 29 de febrero de 2008. “La escala que se establece en el artículo 607 LEC establece un mínimo inembargable no sólo con relación al salario mínimo interprofesional, sino también en las restantes cuantías que se establecen con relación al resto del sueldo, o pensión que pueda percibir el deudor y que exceda del salario mínimo interprofesional, con independencia que la ejecución se siga por un sólo órgano judicial, o en diferentes órganos judiciales, pues en ambos casos el total de las cantidades retenidas no pueden exceder de los limites que establece el artículo 607 LEC, siendo inembargable no sólo el salario mínimo interprofesional, sino también por la cantidad que exceda de ese Salario Mínimo Interprofesional y hasta el doble el 70% de dichas cantidades, al igual que con relación al resto de las cantidades que vayan excediendo de ese límite en las cuantías señaladas en el artículo 607 de la citada Ley, en la medida que el párrafo 5 del artículo 607 de la citada Ley, cuando se refiere a que tales sueldos o pensiones estén gravados con descuentos permanentes o transitorios, sólo hace referencia a la legislación fiscal, o tributaria o de la Seguridad Social, debiendo entenderse que tal norma lo que hace en su caso es que deban tenerse en cuenta los ingresos netos y no brutos en beneficio del deudor" (Recurso número 499/2007, ID CENDOJ:28079370092008200044). 

b) buena prueba de ambas clases se encuentra en los apartados 3 y 4 del artículo 607.3 LECque carecerían de justificación, pues la supresión de la inembargabilidad relativa haría inútil la acumulación de las percepciones y, lo que quizá sea más grave, el derecho del ejecutado a que se aplicaran rebajas por cargas familiares; 

c) nuevamente respalda la ley la embargabilidad relativa en el artículo 608 LEC, que permite a los órganos judiciales superar las escalas del artículo 607 LEC en el caso de condena a pago de alimentos; singularidad que quedaría sin efecto si pudieran ordenarse trabas hasta el primer salario. 

d) el “legislador no ha dejado que se pueda embargar libremente, sino que ha establecido cómo y cuanto se puede embargar, tratándose de una norma imperativa que no hace exclusión alguna y cuando dice cómo se pueden hacer los embargos de salarios, sueldos, pensiones, retribuciones o sus equivalentes no diferencia entre si se hace un único embargo o si se hacen dos o más, pues se limita a establecer un límite al embargo y si no hace el legislador distinciones, parece claro que el intérprete no puede hacerlo. Reflejo de tal criterio son, entre otros muchos, los autos de la Audiencia Provincial de Guadalajara de 16 de septiembre de 2.004, de la de Burgos (Sección 3ª) de 7 mayo de 2.002, de la Sección Segunda de ese mismo Tribunal de 11 de julio de 2002, de la de Santa Cruz de Tenerife (Sección 1ª) de 5 febrero de 2.001, de la de Zaragoza (Sección Quinta) de 21 de septiembre de 2.000, de la de Burgos (Sección 2ª) de 14 enero de 2.000, de la de Guipúzcoa de 3 de noviembre de 1.999, de la de La Rioja (Sección Única) de 5 mayo de 1.998, y de la de Ávila de 15 abril de 1.999” (Auto AP GERONA, Sección 2ª, 28 de marzo de 2007, ROJ AAP GI 42/2007).


 

La llei no prohibeix, només diu com s’ha d’embargar un sou (art 607 LEC), però el 610 permet el reembargament de béns, on no especifica quins sóin aquests béns, i si la llei no distingeix, no hem de distingir.

Per tant, crec plenament legal poder reembargar un salari, en un segon procediment d’execució contra el deutor aplicant l’escala del 607 al resultat net del sou de l’executat un cop practicat el primer arrendament.

Ara només em queda trobar un deutor front el qual es pugui aplicar aquest reembargament.

Salutacions.


dilluns, 21 de desembre de 2015

UN PAS ENRERE



UN PAS ENRERE

 


L’article 88 del Codi Penal, ens anava molt bé. Des de fa uns mesos en l’han suprimit.

 

 

Qualsevol condemna per un delicte lleu, un delicte amb una pena curta, fins a un any de presó ( i excepcionalment a penes de dos anys), es podien substituir per complir treballs en benefici de la comunitat.

 


Què deia l’article 88?:


“1. Los jueces o tribunales podrán sustituir, previa audiencia de las partes, en la misma sentencia, o posteriormente en auto motivado, antes de dar inicio a su ejecución, las penas de prisión que no excedan de un año por multa o por trabajos en beneficio de la comunidad, y en los casos de penas de prisión que no excedan de seis meses, también por localización permanente, aunque la Ley no prevea estas penas para el delito de que se trate, cuando las circunstancias personales del reo, la naturaleza del hecho, su conducta y, en particular, el esfuerzo para reparar el daño causado así lo aconsejen, siempre que no se trate de reos habituales, sustituyéndose cada día de prisión por dos cuotas de multa o por una jornada de trabajo o por un día de localización permanente. En estos casos el Juez o Tribunal podrá además imponer al penado la observancia de una o varias obligaciones o deberes previstos en el artículo 83 de este Código, de no haberse establecido como penas en la sentencia, por tiempo que no podrá exceder de la duración de la pena sustituida.

Excepcionalmente, podrán los jueces o tribunales sustituir por multa o por multa y trabajos en beneficio de la comunidad, las penas de prisión que no excedan de dos años a los reos no habituales, cuando de las circunstancias del hecho y del culpable se infiera que el cumplimiento de aquéllas habría de frustrar sus fines de prevención y reinserción social. En estos casos, la sustitución se llevará a cabo con los mismos requisitos y en los mismos términos y módulos de conversión establecidos en el párrafo anterior para la pena de multa.


Aquesta substitució, a efectes pràctics permetia, al meu judici, una major conscienciació del penat respecte de l’il.lícit que havia comès i pel qual havia estat condemnat. Podia tornar, en forma de treballs en benefici de la comunitat (coneguts com TBC), aquell mal, aquelles despeses i aquell temps que, amb la seva acció, havia pres a la societat. Era un instrument molt vàlid per la “reinserció”, un instrument modern.


Un instrument que, a la pràctica, va portar al col.lapse dels TBC.   Massa penats, i pocs treballs, un exemple més de la precipitació o improvisació legislativa o, potser, la desídia administrativa.


Les penes de TBC són un molt bon instrument, molt més efectiu que suspendre la pena, que a la pràctica vol dir no complir-la mentre ”et portis be”, que molts cops fa que el condemnat no sigui conscient de la pena imposada ni l’abats de la seva acció castigada.


Així mateix, també es preveia per les persones condemnades per violència de gènere, una derivació molt més efectiva que la presó suspesa, sense compliment.


El condemnat sortia del jutjat amb una sentència que el condemnat a presó, però que la podia substituir per realització de TBC, per un període de dos dies per cada dia de presó.


A la pràctica es quedava a casa esperant una trucada per anar a veure l’equip encarregat de l’execució de la pena i l’assignació dels treballs. Molts cops mai arribava i la pena acabava prescrivint. 


Llavors, ni pena de presó, ni presó suspesa, ni TBC ni res. La sentència es convertia en una condemna per emmarcar, però que per cap costat s’havia complert.


La solució adoptada, amb tanta demanda de TBC, doncs, eliminar l’article 88. La pena de TBC ha quedat com a pena pròpia d’alguns delictes, però s’ha eliminat la possibilitat de vincular-hi condemnes per delictes que no els preveuen.


Els TBC són un sistema efectiu de reinserció, de devolució del mal realitzat, i una eina de conscienciació pel condemnat. Treure aquesta possibilitat i deixar-ho tot, ara, en la suspensió de la pena, ens porta a no ser conscients de la pena imposada. Estarà suspesa, no es compleix i un cop passat el termini ja està. El condemnat no ha fet res per retornar el mal fet a la societat.


He de concloure que la supressió de l’article 88 ha estat un error, i que la solució hagués estat dotar millor els TBC, establir nous programes i facilitar que aquesta eina no fos residual, sinó bàsica en les penes curtes i lleus com a les que s’aplicava. 


Vigent des de 1995, però aplicats de forma generalitzada amb l’entrada en vigor del nou article 88,  l’1 d’octubre de 2004, ha tingut temps suficient per fer-la una eina eficient i reinsertadora de veritat.  
El cert és que moltes penes prescrivien per no poder realitzar els TBC. Per això ha d’existir la planificació, preveure els TBC abans de posar-los a la llei, i tenir tots els instruments Preparats per la seva eficàcia i realització. Com sempre, es va fer al revés i ara ens ha desaparegut.


És una llàstima, però bé, haurem d’aplicar el que ens queda. S’abandona el camí que segueixen la majoria de països europeus, i tornem a un sistema més autoritari i retributiu.


Ara haurem d’anar només a la suspensió de la pena de presó on, un cop concedida, perdem totalment el fil de la condemna.




divendres, 27 de novembre de 2015

ELS QUATRE DESCONEGUTS



A CIMS JURÍDICS també estem al costat de les víctimes. Aquí teniu la crònica d’una declaració. A la sala, víctima, i amb ella el seu advocat, l’advocat defensor, el fiscal i el jutge.


ELS QUATRE DESCONEGUTS


Finalitzada la declaració totes les parts sortim de la sala. La víctima plorant, aquell plor que encara no saps si és real, fingit, producte dels nervis o de la descàrrega de tensió, després d’haver explicat a quatre desconeguts les intimitats i sordideses de la relació amb aquell home, que li veia totes les virtuds fa uns anys i ara és l’enemic més perillós. El més clar exemple d’un mitjó girat.

Tots sortim satisfets de la feina feta, hem actuat amb professionalitat i correcció, cadascú ha fet el seu paper i la seva funció i tots sortim convençuts que hem estat els més correctes.

Sensacions com les d’avui n’hi ha poques. Molts són els dies que surts pensant que t’estan enganyant, que et volen fer combregar amb rodes de molí. Ja durant la declaració, l’expressió de la cara de les persones que intervenim,  delata qui es creu el que sent.

Avui ha esta un relat coherent, sincer, sense afegits morbosos ni comentaris subjectius. La víctima ha estat clara i justa en la seva declaració, no ha volgut fer més sang de la que ja hi havia, i no ha guarnit la seva explicació amb detalls superflus, ni exabruptes ni plors desconsolats i exagerats.

Quan ha acabat ha esclatat, de forma íntima, com ha viscut aquest temps la seva pena, amb un plor contingut però que es desvetllava sincer, un plor que mostrava que, després de setze anys, ha tret tot allò que ha callat, amagat i aguantat i, que en el seu moment, va minimitzar. Avui ho ha tret i ha començat l’oblit.

Sí, davant de quatre desconeguts, que feia deu minuts que se li havien presentat, quatre desconeguts a qui ha posat el seu futur a les seves mans.

Ara en som responsables, ara hem de posar-hi remei i donar sortida a aquests setze anys, sense perjudicar ni beneficiar, en la justa mesura, perquè la vida es pugui reprendre amb rapidesa i normalitat, perquè els anys anteriors no es vegin com una pèrdua i els futurs que vindrà, siguin una nova oportunitat.

Avui ens han tornat a posar una vida i un futur a les nostres mans, estiguem a l’alçada i no defraudem a qui espera de nosaltres la solució al problema que ella mateixa no ha pogut trobar.

Tan de bo no calgués.